El "que val la tele"

És obvi que cadascú de nosaltres mira la televisió per poc temps que sigui cada dia. Uns miren sèries, altres pel·lícules, uns altres prefereixen veure els esports. Avui en dia hi ha una enorme varietat de programes televisius per elegir. Però... algun cop ens hem parat a pensar quan val produir un programa, una pel·lícula, una sèrie? Si mai ho has fet, a continuació t'ho explico.

Si ens centrem primer en el "prime time", que comprèn des de les 22:00 fins les 00:00, trobem que en aquesta franja horària formen part les pel·lícules, reality show, etc. Començant doncs per l'esport, un partit de futbol pot arribar a valdre entre 2 i 3 millons d'euros. No obstant, el més car de tots són els drets d'imatge. El moment que té la cadena per rentabilitzar aquests 3 milions és durant l'espai publicitari de 15 minuts en la mitja part.

Seguint amb els esports, entrem en el terreny de les bicis. Deu etapes de la volta ciclista poden arribar a costar 300.000 euros, degut a la necessitat de motos, cables i demés tecnologia gens barata. La Fórmula 1 vindria a ser el mateix que el futbol, ja que el més car són els drets d'imatge.

Canviant de format televisiu i centrant-nos en els reality shows, un clar exemple dels alts costos de la televisió és Gran Hermano, programa conegut per tots nosaltres. El preu dels 3 mesos que arriba a durar aquest format pot sobrepassar els 8 milions d'euros (es necessiten les càmeres, la casa on els concursants participen, etc...).

Les sèries no són gens econòmiques tampoc, ja que un sol capítol pot arribar a costar 500.000 euros. El clar exemple és Aida, vista per una gran part de la població. Cal remarcar que un 35% del pressupost va directament als actors, ja que un de primer nivell pot arribar a cobrar 40.000 euros per dia de gravació.

Per últim, els programes diaris. El cost mitjà d'aquest format sol rondar als 50.000 euros diaris. El conegudíssim programa Sálvame n'és un. Per contra, l'amortització d'aquest és rapidíssima, degut al nivell d'audiència que té.

Com a conclusió, exposar que jo no m'imaginava en ningún moment que produir una sèrie, pel·lícula o programa fos tan car, tot i així, les companyies treuen un enorme benefici.

Anàlisi de la sèrie Merlí

Fa dues setmanes aproximadament vaig acabar perfí la sèrie Merlí. És cert que va començar fa temps, pero per algun motiu vaig deixar-la de banda. No obstant, fa alguna que altra setmana vaig decidir reprendre-la ja que des de el seu inici em va cridar l'atenció. És obvi que no explicaré de principi a final la sèrie, ja que aquest post s'allargaria massa, però si m'agradaria fer-ne 5 cèntims.

El argument principal d'aquesta sèrie tracta sobre un profesor de filosofia (Merlí), el qual s'ha quedat sense casa, motiu pel qual va a viure a casa de la seva mare. Bruno, el fill d'en Merlí, també haurà de conviure amb el seu pare i la seva àvia. És obvi que aquesta convivència al llarg de la sèrie no serà gens fàcil i que hi haurà moltíssimes discrepàncies.

Tot això és just la introducció. El nus comença quan en Merlí, que com he comentat abans és professor de filosofia, és ofert a donar classes a un institut públic de la ciutat per substituïr a un professor donat de baixa. Quina és la coincidència? Que és l'institut d'en Bruno, el seu fill. Ell, al conèixer la notícia, entra en nervis pensant que pot passar amb el seu pare a la mateixa classe que el seu fill.

L'escola comença i en Merlí es presenta. Home de 60 anys, amb bona planta i amb un caràcter diferent. Els alumnes queden desconcertats al principi ja que estan acostumats a un altre estil de professor. És dinàmic, divertit i el més important: motiva als alumnes. Aquesta manera tant diferent d'impartir les classes li portarà problemes amb els altres professors (tots molt metòdics i tradicionals) i inclús amb el director de l'escola. Dins d'aquests problemes, en Merlí sabrà respondre amb naturalitat i n'acabarà sortint.

Un altre aspecte interessant de la sèrie, a part de totes les trames que apareixen entre alumnes, professors, etc., és l'èxit que en Merlí té amb les dones. Al llarg de la sèrie, anirà passant per diferents dones, des de professores del mateix institut (les quals tenen parella), fins a mares dels seus propis alumnes. En definitiva, fets inimaginables a la vida real.

Com he comentat abans, podria extendre'm moltíssim més explicant totes les anècdotes dels personatges, detallar-los un, a un i moltíssimes coses més, però amb aquestes pinzellades crec que queda força clar que és una sèrie entretinguda i que està enfocada a nois de la meva edat, adolescents en la etapa escolar, amb tots els punts positius i negatius, però que al cap i a la fi reflexa el que estem vivint.

Per finalitzar l'article, vull donar la meva opinió sobre la sèrie. Primer de tot, recomanar-la a tothom que vulgui divertir-se i vulgui també veure la vida de un grup de adolescents que fan les seves malifetes però que al cap i a la fi són el que són, estudiants amb ganes de passar.ho bé. També es tracten certs  punts concienciadors, com el bullying cap a un alumne de la classe pel simple fet de ser diferent, les preferències sexuals, etc. Resumint, una sèrie que no deixarà a ningú indiferent.

A continuació us deixo el primer capítol per si voleu enganxar-vos! Gaudiu-la!

Anàlisi de la pel·lícula "Un gos andalús"

INTRODUCCIÓ

Un chien andalou (literalment, en català, 'Un gos andalús') és un curtmetratge surrealista i una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema.

Realitzat l'any 1929 per Luis Buñuel, amb guió d'ell mateix i de Salvador Dalí, recrea visions, obsessions, somnis i fantasies pròpies del surrealisme, moviment que, en aquestos anys, era sinònim d'avantguarda i prestigi.

FITXA TÈCNICA I ARTÍSTICA

Direcció: Luís Buñuel
Producció: Luís Buñuel
Guió: Luís Buñuel i Salvador Dalí
Música: Preludi de la mort de "Tristan i Isolda", de Richard Wagner
Fotografía: Albert Duvenger
Montatge: Luís Buñuel
Escenografia: Pierre Schilzneck
Protagonistes: Simon Mareuill, Pierre Batcheff, Salvador Dalí, Luis Buñuel i Jaume Miravitlles

País: França
Any: 1929
Gènere: Surrealisme
Duració: 17 minuts
Classificació: B15
Idioma: Francés i cine mud

SINÒPSI

La pel·lícula comença amb el rètol «Hi havia una vegada». Un home (Luis Buñuel, com a actor) esmola una navalla d'afaitar mentre observa, sortint al balcó, com 1 filosa núvol talla la lluna. De la mateixa manera, ell secciona l'ull a una dona.

Nou subtítol: «Vuit anys després». Un ciclista (Pierre Batcheff) pedaleja per un carrer desert. Està abillat amb uns estrafolaris complements: estovalles blanques, tocat de monja, una caixa a ratlles diagonals a manera de penjant sobre el pit ... En tant la jove d'abans, que estava llegint, sent alguna cosa i s'aixeca, tirant el llibre al sòl, que es queda just obert en una reproducció de la puntaire, de Vermeer. El ciclista s'atura i cau un cop al cap bruscament contra el cant de la vorera. Ella corre escales avall i el besa frenèticament.

De tornada a l'habitació, disposa les robes del ciclista damunt del llit, com recomponent la imatge del cos. En donar-se la volta, veu al mateix home mirant les formigues que sorgeixen d'un forat negre de la mà. Mitjançant fosos encadenats, es transforma en el borrissol axil·lar, un eriçó de mar i en un grup de persones que envolten a una dona d'aparença andrògina que tempteja amb un bastó un cop de mà tallada que jeu enmig del carrer. Un policia recull la mà, es el lliurament i el androgin la fica a la caixa de ratlles diagonals que portava el ciclista. La gent es "dissol" i un cotxe atropella a l'androgin, deixant-lo en terra inerta.

L'home i la dona han vist tota l'escena des de la finestra de l'habitació, i la mort i atropellament del androgin causa a l'home una gran excitació sexual, que el porta a perseguir la dona al ritme d'un tango per acariciar els seus pits, que es fonen en natges. Quan li veiem, els seus ulls estan en blanc, el seu rostre en èxtasi i de la seva boca regalima una bava sanguinolenta. Per defensar-se ella li amenaçarà amb una raqueta triangular, i l'home busca alguna cosa al seu torn, trobant una corda a terra, però en tirar d'ella estan lligats dos trossos de suro, dos frares maristes i dos pianos de cua amb sengles rucs putrefactes a sobre. La jove emprèn la fugida, però en tancar la porta atrapa la mà de l'home de la qual brollen formigues. El quart al qual accedeix la noia és idèntic al d'abans i estirat al llit apareix el ciclista amb les vestidures d'abans.

Un nou rètol indica «Cap a les tres de la matinada». Un home amb posat autoritari ordena a l'home de les robes extravagants que les llanci per la finestra. Després, com en un càstig escolar, el posa de cara a la paret i carrega els seus braços en creu amb llibres, que aviat es transformen en revòlvers amb els quals tiroteja al seu doble, que cau contra l'esquena nua d'una dona en un parc , d'on és recollit per transeünts que per allí pasean.

La dona entra a l'habitació i veu en la paret la Acherontia atropos, una papallona el tòrax té un aspecte semblant a una calavera; i també a l'home, que no té boca i que és substituïda pel borrissol de l'aixella que acaba de desaparèixer de la noia. Aquesta obre la porta i accedeix directament a una agresta platja, on apareix un nou jove amb el qual passeja, trobant al seu pas els gadgets del ciclista.

Un nou rètol «A la primavera» apareix sobreimpressionat al cel on es veu un paisatge desert en el qual estan enterrats fins al pit l'home i la dona, segons concloïa el guió original, «cecs, amb els vestits esquinçats, devorats pels raigs del sol i un eixam d'insectes ».

PER QUÈ ÉS IMPORTANT AQUESTA PEL·LÍCULA PEL MOVIMENT?

La pel·lícula de la qual estic parlant correspon al moviment o gènere del surrealisme. Primer de tot cal definir que és el gènere surrealista:
El surrealisme és un moviment estètic que neix en la dècada de 1920. La filosofia surrealista es manifesta en les diferents arts, incloent-hi els mitjans audiovisuals.

Diversos cineastes que van succeir a Buñuel recorren a plans detall, muntatges expressius o de la manipulació del temps i l'ambigüitat de l'espai que provoquen confusió en l'espectador. Totes les esmentades anteriorment són tècniques característiques de l'obra de Buñuel i s'utilitzen principalment per atorgar-li una atmosfera onírica als films. De manera similar són nombroses les pel·lícules amb una estructura narrativa que no respon directament a la lògica de la nostra realitat. Es pot afirmar llavors que hi ha una gran varietat de directors que, en diferents moments històrics, han servit dels recursos plantejats per Un Gos Andalús. A més, és considerable el nombre de films que busquen representar el món dels somnis o basen les seves històries en l'inconscient. Totes aquestes pel·lícules exploren certs aspectes del surrealisme però cap l'encarna "al peu de la lletra" com és el cas d'Un Gos Andalús.

Un Gos Andalús és el film més representatiu del surrealisme. A partir d'ell neix l'estètica de cinema surrealista. Tot i que diverses pel·lícules posteriors reflecteixen certs aspectes característics del gènere, cap aconsegueix atenir tan fidelment a la filosofia surrealista com l'obra en qüestió.

A continuació us deixo la pel·lícula completa per si voleu veure-la, dura 17 minuts aproximadament i és en blanc i negre. Gaudiu-la!